Un dels temes tabú que hi ha hagut a Porreres durant les darreres dècades és el de les graveres i la seva explotació. Crec que a gairebé ningú li ha agradat mai veure com s’ha anat destruint un dels nostres paratges més bells (i un dels únics protegits). Al darrer número del Llum d’Oli en Francesc Servera Veny va publicar un muntatge fotogràfic que escarrufava, mostrant-nos com seria la Serra de sa Mesquida si no existís la gravera. Això em va fer pensar que és important convidar a la gent a reflexionar sobre aquesta qüestió, i aquest és un dels motius d’aquest article. Un altre motiu és l’acte reivindicatiu contra aquest tipus d’explotacions que es va dur a terme el passat 28 de novembre per part de Terraferida i altres entitats que s’hi varen sumar (entre elles, l’Assemblea Popular de Porreres i el Bloc per Felanitx): la visualització d’opinions crítiques amb les graveres és de cada vegada més habitual, i juntament amb els companys/es de MÉS per Porreres hem trobat necessari reivindicar la nostra opinió sobre el tema.
Durant dècades, les activitats extractives de materials sòlids com són la grava i la pedra han estat molt nombroses dins el nostre terme, i han proporcionat feina a moltes famílies del poble durant generacions, ja sigui de forma directa o indirecta. Aquestes activitats econòmiques, amb el pas dels anys, s’han hagut d’anar regulant tant pel que fa a normativa general com pel que fa a la seva activitat específica, ja que el seu impacte ambiental i la consciència d’aquest en el sentir de la població ha anat en augment. És per això que des de fa uns anys, l’administració pública ha esdevingut un òrgan de control sobre aquestes explotacions mitjançant la figura dels plans de restauració. Aquests, haurien de ser eines imprescindibles per assegurar que en un futur, aquella explotació haurà de retornar el terreny explotat al seu estat original, fins allà on sigui possible.
Per tothom és sabut, que a Porreres hi ha diverses pedreres obertes (a l’aire lliure) que es mantenen actives a dia d’avui, extraient grava o altres materials sòlids, i que causen un important impacte econòmic però també un gran impacte ambiental. Amb els recents canvis en la normativa vigent (la llei 10/2014 d’ordenació minera), els plans de restauració han passat a ser una eina obligatòria per a totes aquestes explotacions, i les llicències municipals són una eina imprescindible pel control dels esmentats plans de restauració i per l’adequació de les activitats existents a la normativa actual.
Però no tot és tan «perfecte» com pot semblar al paràgraf anterior: a part dels incompliments que hi ha hagut de la normativa actual i de l’anterior per part de moltes empreses propietàries d’aquestes explotacions arreu de Mallorca, també hi ha hagut moltes dificultats a l’hora d’alçar la veu i exigir la protecció que mereix el nostre territori i el nostre paisatge. Durant anys, el PSM de Porreres i altres persones a títol individual (a través del Llum d’Oli o les xarxes socials) han mostrat opinions crítiques entorn a com es duia a terme l’explotació de les pedreres de Son Amat i Monti-sion, i han fet propostes constructives, com ens recordaven na Margalida Barceló i en Miquel Morlà fa poc en un article al número 160 del Llum d’Oli (es va aconseguir crear la planta de reciclatge a la pedrera abandonada de Monti-sion, al costat del camí que puja al santuari). Però de poc servia això, ja que la majoria del poble ha viscut indiferent o bé despreocupada d’aquest tema, ja fos perquè donava feina, perquè no es volia entrar en polèmiques incòmodes, o perquè no era un tema que importàs a gaire gent, més enllà d’aquelles persones més conscients del perjudici mediambiental que crea aquell clot immens enmig de la nostra serra.
Aquests darrers anys (2017-2020) hem vist com Son Amat seguia menjant la cresta de la serra entre Monti-sion i el Puig d’en Famella, deixant a la vista de Porreres una mossegada terriblement difícil de pair. Aquestes darreres setmanes, la cosa ha anat més enllà: aquesta empresa ha procedit a tancar amb reixes bona part de l’àmbit que els correspon per propietat, parcel·les que només estan explotades parcialment i que encara tenen molt terreny per explotar. I molta gent es demana «com és possible que puguin arribar fins aquí?». Intentaré donar algunes respostes a través del que des de MÉS per Porreres hem anat investigant. La història és llarga, ja que l’explotació existeix des de finals del segle XIX, però s’industrialitza a partir de 1955, just després de la construcció de la carretera de Monti-sion el 1954. A partir de llavors, el negoci creix i diverses empreses exploten unes pedreres que abasteixen de grava tota l’illa, en ple boom de la construcció i turistització de Mallorca. La qüestió és que l’arribada de la democràcia no suposa cap entrebanc per aquests tipus d’explotacions, més enllà de noves legislacions que es van adaptant a les explotacions que existeixen (quan hauria de ser a l’inrevés!). Els permisos, hi són. El 1991, es crea l’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) en aquella zona, malgrat existís ja la pedrera.
És el desembre de 2008 quan es fa una inspecció a Son Amat i es veu que les parcel·les 89, 143 i 290 (veure imatge adjunta a baix d'aquest article) s’estaven explotant sense permisos i fora del perímetre permès. Immediatament es procedeix, per part de la Direcció General d’Indústria (aleshores en mans del pacte de progrés 2007-2011), a suspendre les activitats extractives i a iniciar l’expedient sancionador. Curiosament, aquestes tres parcel·les són algunes de les més grosses d’aquesta pedrera i també algunes de les que s’estan tancant amb reixa aquestes setmanes, com he dit anteriorment.
El fet és que el 2011 arriba un canvi de govern autonòmic després de la victòria del PP de J.R. Bauzá (el mateix partit del ja difunt ex-batle de Porreres, Pep Roig, propietari de la major part d’aquesta explotació). Es fa una nova llei d’ordenació minera, que surt aprovada el març de 2014, i que en la seva Disposició Transitòria Primera permet actualitzar i regularitzar els drets miners de les zones que es trobassin en situació irregular. Això em condueix a pensar que a través d’aquesta oportunitat, es va legalitzar tot el que ja s'havia començat a explotar sense permís. Així, és aquesta nova llei la que ofereix la possibilitat de legalitzar la il·legalitat, malgrat existís una sentència judicial del Tribunal Superior de Justícia de Balears de 2012 que donava la raó a l’anterior Govern pel que fa a la suspensió de l’explotació d’aquestes tres parcel·les.
A partir d’aquí, es redacta el nou Pla de Restauració de Son Amat que s’aprova el 2017 i que obté el vistiplau de la Comissió Balear de Medi Ambient, ja que l’informe d’impacte ambiental resulta favorable pel simple motiu que es compleix amb la legislació vigent (la de 2014). I vet ací, ja tenim arreglada la cosa. No és, per tant, el pla de restauració el que legitima el creixement actual, com algunes entitats han apuntat, sinó la llei de 2014, que dona màniga ampla a l’hora de regularitzar el que era il·legal. Davant tot això, i amb l'objectiu d'obtenir la màxima informació possible sobre totes les perdreres del municipi, el grup de MÉS per Porreres, va formular les següents preguntes a l’equip de govern de l’Ajuntament el mes de novembre de 2019:
1. Quines són les pedreres o explotacions similars dins el terme municipal de Porreres que compten amb un pla de restauració aprovat i adaptat a la Llei 10/2014, d’1 d’octubre, d’ordenació minera de les Illes Balears? Quines són les que no compleixen aquesta llei (si és que n’hi ha)?
2. Quines són les pedreres o explotacions similars dins el terme municipal de Porreres que compten amb la llicència municipal per a poder dur a terme la seva activitat i que aquesta hagi estat actualitzada i adaptada als obligatoris plans de restauració? Quines són les que encara estan tramitant aquesta llicència?
Avui, a finals de novembre del 2020, encara esperam la resposta per part de l’equip de govern. Es va sol·licitar, també, poder consultar les llicències municipals sobre les quals vàrem formular la pregunta. Aquí és on hi ha una de les qüestions importants: més enllà dels permisos i lleis autonòmiques, són les llicències d’activitat municipals les que poden redirigir les actuacions/explotacions que duen a terme aquestes pedreres (com passa amb qualsevol altre tipus d’empresa). I, si és el cas, poden estipular com i de quina manera s’ha d’avançar en la seva restauració. I, també si n’és el cas, aturar l’explotació si l’empresa sobrepassa les actuacions que hi té permeses en dita llicència. Creim, des de MÉS, que des dels diferents equips de govern de Porreres mai s’ha volgut apostar per una autèntica revisió d’aquestes llicències i pel seu estricte compliment.
La nostra posició com a partit és clara: és una lluita impossible demanar la paralització d’aquestes pedreres. Compten amb els permisos i llicències pertinents, gràcies -com hem vist- a jutipiris legals i al tracte favorable de l’administració en certs períodes. Seria inútil gastar energies en aquesta direcció. Però sí que creim que els porrerencs i les porrerenques mereixem més transparència i implicació per part de l’Ajuntament pel que fa a la vigilància i el compliment de les normatives i de les llicències municipals d’activitats. També creim que mereixem més compromís amb la transparència de la seva activitat per part de les empreses explotadores a l’hora de donar a conèixer les seves intencions pel que fa a la seva activitat i als seus plans de restauració, ja que s’han carregat bona part de la nostra serra sense compensar-ho mínimament. Mereixem saber quina previsió tenen d’aquesta restauració, i com quedarà el nostre paisatge, que malgrat sigui a dia d’avui de la seva propietat, en temps no tan llunyans (fins al segle XIX), eren la comuna del poble, i per tant propietat de tot el municipi.
La motivació d'aquestes reflexions és que una gravera no és una papereria o un bar: és un tipus de negoci que ha d’estar (i damunt el paper, hi està) molt controlat per la llei i per les llicències d’activitats municipals pel dany mediambiental i paisatgístic que provoca, a part dels perjudicis que causa als veïnats de la contrada. No n’hi ha prou amb unes mesures compensatòries que fan rialles: 7.000 euros per hectàrea d’ANEI consumida és el ridícul preu del nostre territori, que ha de pagar l'empresa per explotar aquests terrenys protegits, i que es materialitzarà en un centre d’interpretació i conservació del Massís de Randa ubicat al Polvorí, a les faldes d’un puig que a l’altre costat és un niu de destrucció immens. Si no fos perquè és real, faria rialles. Tampoc creim que n’hi hagi prou amb els «regals al poble» que s’han anat fent per part de les famílies propietàries, com el solar de n’Hereveta. Com a opinió personal, puc dir que consider interessant que es pogués arribar a acords entre empreses i ajuntament perquè l’empresa contribuís econòmicament en allò que hagués de mester el poble (que són moltes coses!), tot i que això no podria servir mai d’excusa per esquivar la normativa i el pla de restauració. Creim que com a poble, només amb l’exigència política i social de transparència, es podrà aconseguir qualque cosa per aturar la voràgine destructora, que s’alimenta de l’excés de dependència del sector turístic i de la construcció.
Per acabar: molta gent es demana el mateix, «i com construirem si no és amb grava?». Hi ha moltes respostes possibles, però nosaltres no tenim la solució. Podem dir, però, que hem de defugir dels nivells de construcció que viu Mallorca a dia d’avui, perquè no garanteixen una redistribució de la riquesa entre la població; que s’han de controlar més les pedreres i assegurar una explotació més respectuosa (si és que és possible); etc. Finalment, i abans que ningú ho pugui dir, nosaltres (MÉS) no tenim cap croada concreta contra les empreses explotadores. Tothom té dret a tenir una empresa i a donar feina a la gent. Només demanam que les institucions tractin aquest negoci així com es correspon per la seva tipologia, i que es sigui transparent amb la gent que estima el seu poble i el seu paisatge. Perquè no oblidem que quan tanca un negoci, pot ser substituït per un altre negoci; però quan s’acabi l’explotació de les pedreres, mai recuperarem els arbres, caminois i puigs per on els nostres repadrins anaven a fer llenya o a pasturar els ramats, perquè ja han desaparegut per sempre més.
