Reactivació

En veient la proposta de celebració del “mes de l’albercoc” al nostre poble feta des de la majoria governant de l’Ajuntament, m’he vist forçat a pensar, naturalment, en la reactivació econòmica. Això de la reactivació econòmica postcovid-19 està molt bé i tothom coincideix en la necessitat de dur-la endavant. Davant del negre fantasma d’una crisi econòmica de grans dimensions cal prendre mesures, és de sentit comú.
Ara bé, decidir quines mesures són les adients és un problema complex. La reactivació ha de consistir simplement a tornar a posar en marxa exactament la mateixa maquinària econòmica que funcionava (malament) abans de la crisi sanitària del coronavirus? O, d’altra forma, una reactivació amb perspectiva de futur hauria de contemplar la inauguració d’un nou model amb vocació de superar les evidents febleses de l’anterior (com crisis econòmiques repetides, desfeta climàtica, desastres sanitaris, precarietat laboral, fam i misèria a molts de llocs del món i fins i tot a casa nostra…)?
Durant els moments més durs de la pandèmia de la Covid-19, es digueren moltes paraules assenyades sobre que “res no tornaria a ser igual”, que calia “potenciar els serveis públics que havien estat progressivament desmantellats”, que calia també “potenciar la pròpia indústria i el sector primari de l’agricultura, ramaderia i pesca”. Però ara…
Ara faria la impressió que ens capfiquem de manera salvatge i sense massa reflexió pel mateix camí anterior. I hem de dir que encara que segurament totes estaríem més tranquiles si fos possible fer una tornada cap endarrere, això seria molt perillós, però que molt. Perquè aquesta màquina en la qual anem muntats cada vegada falla més sovint, cada vegada les fallides són més greus i tot indica que podria explotar col·lapsant i provocant la desgràcia més completa de la major parts dels seus ocupants.
És imperatiu per tant fer cas del “res no tornarà a ser igual” i posar mà a l’obra, cercant solucions innovadores als problemes que patim. Aquest objectiu s’hauria d’enfilar tant a escala mundial, com estatal, com d’administració autonòmica, com local. De dalt a baix i de baix a dalt, cadascú té el seu nivell de responsabilitat i de feina a fer.
Aquesta tasca pertoca a tota la ciutadania i als moviments, organitzacions, sindicats i partits que, d’una o d’altra manera, la representen. Ens jugam el futur, de forma que les actituds que cerquin només la rellevància pròpia (de qualsevol persona, grup, organització o partit) haurien de ser descartades. Es tracta d’obrir un diàleg col·lectiu i transparent i de no tancar-se a noves solucions invocant principis que tal vegada han paregut sagrats durant dècades però que ara ja no haurien de tenir tal consideració.
A Porreres, com és obvi, també hi ha molta feina per fer, que és feina de totes i no només d’unes o altres per millor lluir. Anem al tall?