Petita història d'una infermera i la COVID-19

De sobte vàrem tenir una pacient positiva i, en un tres i no res, la unitat era plena. La COVID havia arribat al nostre hospital i, en concret, al servei on treballo. Havíem entrat a formar part de la realitat assistencial en l'emergència sanitària, de la qual, portàvem dies sentint a parlar-ne per tot arreu. Emergència ha estat el concepte clau, tant per bé com per malament. Entendre el que significa emergència sanitària, és a dir, un esdeveniment greu i imprevist que demana actuació immediata i aplicació de mesures excepcionals, ha marcat la diferència a l'hora d'enfrontar aquesta nova manera de treballar. La COVID ha estat una amenaça nova i, per algunes, un repte que ens feia enfrontar a la desproporció entre la demanda i els recursos dels quals disposàvem en la setmana de punta de la pandèmia.

Per mi ha significat una oportunitat professional i personal i m'apunto als que ho hem viscut com un desafiament. De sobte i sense experiència prèvia, ni tot el material desitjable, amb els temors a contagiar-nos i a contagiar a familiars i amb unes EPIS noves, poc confortables, limitadores de la mobilitat i de la comunicació i de seguretat incerta, vàrem començar a treballar dins una dimensió assistencial fins ara desconeguda. La incertesa era l'atmosfera en la que treballàvem, sense tractament específic i aprofitant fins al límit les eines que teníem al nostre abast. Les malalties contagioses són deshumanitzadores perquè obliga a l'aïllament dels afectats, en el cas de la COVID encara ha estat més greu. Pacients molts grans, en la seva majoria, avesats a unes rutines diàries, bé a casa seva o a centres residencials, que es relacionaven amb normalitat amb els familiars i amb el personal que en tenia cura. De cop i volta són traslladats a un centre hospitalari, estrictament aïllats, sense poder veure la família, i passen a ser cuidats per unes persones impossible de ser identificades a causa d'unes vestimentes estranyes, les quals dificulten també la comunicació. La COVID ha augmentat l'angoixa als pacients, a la família i als equips assistencial també per la incertesa de l'evolució i del pronòstic. Tant els investigadors com el personal sanitari sempre hem corregut darrere del virus, ara sembla que li hem guanyat una mica de terreny però sense avançar-lo.

La prioritat d'aquesta situació d'emergència a la meva unitat i supòs que per tots els altres serveis hospitalaris, ha estat superar la crisi col·laborant entre tots, fent equip i no sempre ha estat fàcil. D'aquesta experiència he après moltes coses i també he detectat coses que no m'han agradat gens. Es diu que són les situacions límit les que treuen el millor i el pitjor de les persones.

El que he après: no es pot afrontar una crisi d'aquestes dimensions, la qual provoca canvis importants i altera l'estat d'ànim dels professionals, sense un lideratge clar i contundent. Les unitats COVID havien de ser prioritàries i el personal hauria d'haver estat acompanyat en el procés formatiu cap a l'autoeficàcia i la gestió de l'ansietat. Per descomptat, havia d'estar informat i recolzat. En situacions de crisi el més important és que els professionals sàpiguen distingir les prioritats i adaptar-se a les necessitats. Una comunicació fluïda guanya a les informacions tendencioses i a les mitges veritats que, en aquesta crisi sanitària, han estat molt potents.

El que no m'ha agradat gens ha estat la poca altura de mires d'alguns polítics i dels sindicats; donat el nivell de sofriment de la població i dels treballadors que hem estat a primera línia. Com deia, al principi, la clau era entendre el que significa emergència, la qual ha afectat a tothom provocant un daltabaix de dimensions inèdites en un món globalitzat i en una Europa incrèdula del que li estava passant; ningú s'imaginava que es donaria una situació en què ens mancarien llits, medicaments, personal, EPIS o mascaretes, sempre acostumats a anar sobrats. A tots ens va agafar desprevinguts, el món benestant i sobrat tirava de les bosses de fems per fer davantals de protecció, per exemple. No depenia dels governants ni dels països, la COVID ho va trasbalsar tot. Era l'hora d'empènyer, de traslladar confiança i seguretat a la població i analitzar per després poder fer la reflexió necessària davant l'arribada d'una nova era per les futures dècades. La curtor de mires d'alguns responsables polítics, sindicals i de mitjans de comunicació ha estat, al meu entendre, no haver estat capaços de deixar uns interessos partidistes antics i obscens i ser més solidaris i madurs per afrontar l'autèntica dimensió de la nostra fragilitat com a país i com a continent.

M'ha agradat molt poder viure aquesta experiència professional amb les meves companyes, amb les quals hem fet un bon equip. Estic contenta que el gran número d'altes hospitalàries hagi causat ja el tancament de la unitat com a COVID. Ara a seguir l'evolució d'aquesta pandèmia a través dels científics, i seguint preocupada per una crisi més econòmica que sanitària, la qual afectarà les nostres actuals referències socials. Feina, responsabilitat i seny.